EL MALSON

De vegades la vida sembla una vella pel.lícula de terror, o un thriller sicològic en què els papers es canvien i únicament queda clar que la protagonista es bona, però la resta dels actants comencen a descol.locar-se. El protagonista masculí, que se suposa ha d'ajudar a resoldre el conflicte,mostra no tindre cap iniciativa per a enfrontar-se al mal i es limita a sentir-se ofés i esgotat de tant escoltar les queixes i afirmacions de la xica que diu sentir veus i tindre visions apocalíptiques, fins i tot pot passar que el protagonista siga qui potència i augmenta eixa angoixa amb la seua actitud.Encara en la ment dels més majors està el somriure ambigu de Charles Boyer quan li feia "Llum de gas" a Ingrid Bergman.
L'actriu jove (filla, germana, amiga, neboda...) es mostra egocèntrica i malcarada, és com un ganivet de fulla esmolada, feridora i freda i, en lloc de complir el paper d'adolescent que, malgrat haver sigut desagradadable per la crisi de l'edat, al final resulta encantadora i carinyosa, va complint anys i cada vegada està més esmolada i més feridora.
La resta d'actants va prou despistat. Des de l'amiga que ignora els perills que envolten la protagonista fins la col.lega voluntariosa que tracta per tot i per tot ajudar-la però que, en el fons, no sap com fer-ho perquè tampoc la creu.
Així va passant el temps i, com en les pel.lícules a què m'he referit abans, quan tot sembla anar millor, hi ha un doble final i les veus i espectres acaben agarrant a la xica i afonant-la en una tomba de terra seca de la qual ella intenta escapar sense resultat.En el darrer pla únicament es veu una mà crispada, fos en negre i pas als títols de crèdit

BOCHORNO

Hace un día bochornoso.Uno de esos días de cielo plomizo y ambiente caluroso cargado de humedad. Uno de esos días en que cualquier movimiento se paga con el sudor de la frente y otras partes del cuerpo. El corazón tambien tiene el color del plomo y nota una terrible desazón aunque no la identifica.Científicamente esta pesadumbre tiene una explicación: el aire entra con más dificultad, la respiración no es fluída y el individuo nota una sensación de ansiedad. No niego que todo tenga un motivo empírico, pero lo cierto es que el peso está ahí y que todos sabemos que la lluvía abrirá la compuerta y podremos dar rienda suelta a la tristeza ,a la alegría , a la energía o a lo que sea que nos provoque la lluvia a cada uno.

Lo cierto es que con los años he aprendido que no debo sentirme culpable por estar mal. Durante mucho tiempo me he avergonzado de mis tristezas porque siempre hay alguien conocido, e incluso amado, que está peor que yo; miserias, enfermedad, muerte, abandono... y no digamos cuando me aventuro al exterior y veo la que está cayendo. El drama y la tragedia son inherentes al ser humano, a la vida a la sociedad y a la naturaleza, pero eso no evita que tú y yo podamos sentirnos tristes, apesadumbrados o ansiosos. Cada uno de nosotros siente la vida de una manera distinta, somos más o menos vulnerables, más o menos optimistas, las leyes de la genética, del ambiente; el resultado de las elecciones que vamos haciendo, la suerte que tengamos.Todo es muy relativo y no quiero juzgar ni que me juzguen.A lo mejor mis neuronas y las tuyas no hacen igual las conexiones, o la recaptación de serotonina no es correcta o, simplemente, esta tarde hace un bochorno terrible y hasta que brote el agua todo es pesadumbre.

Reivindico el derecho a que cada uno se sienta como quiera sin sentirse culpable, pero tambien afirmo que nadie debe quedarse en su rincón a lamerse las heridas, pues muchas veces, nuestra presencia es necesaria para hacer más llevaderas las tragedias de aquellos a quienes amamos, o simplemente basta con ser amable con los desconocidos, intentar sonreir y no descargar la ira contra los inocentes, hacer nuestro trabajo con dignidad y tratar de que todo fluya un poco más ligero.Aunque si no se puede no se puede. Y punto.

Hi moments en la vida en què necessitem tota l'energia per a sobreviure, per a no deixar-nos anar, per aixecar-nos cada dia i rebutjar la magnètica atracció del llit, amb la promesa d'escalfor i protecció que ens ofereix. Necessitem força per sortir al carrer, pujar al bus i escoltar converses que no ens interessen i que conten a crits, pel mòbil o en directe, quin és l' estat actual de l' emissor.No entenc eixa falta de pudor, eixe despreci a la intimitat pròpia i aliena, no entenc el món en general o, si l'entenc, en ocasions em costa acceptar-lo. El grau d'acceptació sempre és directament proporcional a la crispació amb què afronte la jornada

Aquest és un moment difícil. Tardor. Acaba l' estiu i he de canviar els hàbits, he de tornar a començar una vegada més a fer les mateixes coses, i em sent vella, sent que se m'esgota el temps i els estius acaben i la tardor retorna i jo sempre faig les mateixes coses, amb lleugeres variacions, amb molts patiments en ocasions i algunes alegries.Sé que poc a poc me n'eixiré, perquè jo sé com fer-ho, sóc de les espècies que s'adapten al medi , que sobreviuen a altres més fortes, més intel.ligents i més belles.

Però una cosa és sobreviure i altra molt diferent viure.Espere el moment d' anar trobant la vida en les coses que faig, en els petits plaers, en les persones que tracte cada dia, en la nova matèria humana que any rere any passa per les meues mans i pels meus sentiments. Són instants molt fugaços, èpoques curtes : tot un estiu dins l'aigua, retrobar els amics, provocar un somriure...estic acostumada a trobar vida, però mentre tant, !Qué difícil em resulta sobreviure!