EL MALSON

De vegades la vida sembla una vella pel.lícula de terror, o un thriller sicològic en què els papers es canvien i únicament queda clar que la protagonista es bona, però la resta dels actants comencen a descol.locar-se. El protagonista masculí, que se suposa ha d'ajudar a resoldre el conflicte,mostra no tindre cap iniciativa per a enfrontar-se al mal i es limita a sentir-se ofés i esgotat de tant escoltar les queixes i afirmacions de la xica que diu sentir veus i tindre visions apocalíptiques, fins i tot pot passar que el protagonista siga qui potència i augmenta eixa angoixa amb la seua actitud.Encara en la ment dels més majors està el somriure ambigu de Charles Boyer quan li feia "Llum de gas" a Ingrid Bergman.
L'actriu jove (filla, germana, amiga, neboda...) es mostra egocèntrica i malcarada, és com un ganivet de fulla esmolada, feridora i freda i, en lloc de complir el paper d'adolescent que, malgrat haver sigut desagradadable per la crisi de l'edat, al final resulta encantadora i carinyosa, va complint anys i cada vegada està més esmolada i més feridora.
La resta d'actants va prou despistat. Des de l'amiga que ignora els perills que envolten la protagonista fins la col.lega voluntariosa que tracta per tot i per tot ajudar-la però que, en el fons, no sap com fer-ho perquè tampoc la creu.
Així va passant el temps i, com en les pel.lícules a què m'he referit abans, quan tot sembla anar millor, hi ha un doble final i les veus i espectres acaben agarrant a la xica i afonant-la en una tomba de terra seca de la qual ella intenta escapar sense resultat.En el darrer pla únicament es veu una mà crispada, fos en negre i pas als títols de crèdit